Pero…
Com pots dir que es pot guanyar quan perdem?! Què puc guanyar jo amb la
mort del meu fill? O de
la mort dels meus pares? Què hi puc guanyar jo d’estar perdent la salut? O de l’accident del meu germà? O
d’haver perdut la collita després de l’aigüat?.
Segur que tu mai has perdut ningú o rés important!
Enfadades, ben enfadades, m’han
increpat a vegades algunes persones en escoltar-me o llegir-me quan afirmo que
després d’una pérdua significativa, podem tenir algún guany.
I ho segueixo mantenint. Ara
be, per aprendre d’una pèrdua cal tenir les actituds necessàries que ens
ajudin a fer-nos conscients dels guanys. I aquí es provoca una altra font
d’enuig o com a mínim incredulitat quan manifesto que, sovint, les nostres
actituds les podem triar. Jo no puc triar les meves actituds!
Simplement les tinc! -em diuen-.
Per descomptat que triar
actituds adients per a extraure’n guanys de les pèrdues, demana la nostra voluntat,
el nostre temps i el nostre esforç. També cal saber com
aconseguir-ho.
I… què volem dir quan
parlem de pèrdues? Considero que el concepte de pèrdua sempre l’hem
d’entendre en sentit subjectiu i com allò que hem tingut i ja no tenim,
o que hem volgut tenir i no arriba. I entendrem pèrdua en sentit ampli;
pot tractar-se de la pròpia vida, la d’un èsser estimat, o pot ser una amistat,
una feina, un estat social determinat, una funció física, etc. I… per què
sentim tant una pèrdua? Dependrà de la nostra valoració d’allò que tenim i
que es basa en un conjunt de factors racionals, emocionals i socio-culturals.
Quan la valoració és positiva volem tenir-ho o retenir-ho i, si no ho logrem,
patim. Quan més significativa és la pérdua, més dolor. I el dolor per
una pèrdua va lligat al dol. En aquest cas, dol entés com a conjunt de
processos psico-físics-emocionals-relacionals-espirituals a partir de la noció
subjectiva de pèrdua.
Si estanquem els
nostres pensaments, les nostres emocions, les nostres relacions, el procés de
dol se’ns pot complicar i amb el temps ens pot enmalaltir. En canvi, si ens
permetem fluir ens encaminarem cap a la màxima salut possible. I què
vol dir això de la màxima salut possible? –ens podem preguntar-. Diferents
persones anomenen de diferents maneres el què volen a partir d’una gran pèrdua.
Unes diràn ”Que s’em tregui aquest gran
malestar” , i es senyalaràn el pit, la gola o la boca de l’estòmac. Unes
altres diràn ”Que em desaparegui aquesta
llosa de damunt el cap”. Si diuen coses d’aquest estil, anem be. Si diuen
coses com: ”Rés. No vull res.”, o si
en preguntar-los-hi si algún dia volen estar millor diuen coses com ”Mai tornaré a estar be. Com podria jo viure
tranquila després que la meva filla ha mort?”, pot ser anem malament,
perque hi ha processos de dol saludables i d’altres que són tòxics. Jo parlo de
la necessitat de transformar
saludablement el dol, és a dir curar ferides emocionals, o païr…
Com estanquem? Com fluïm?
Ens estanquem quan ens quedem enganxats a un sol tipus de
pensaments, emocions i accions, per exemple podem plorar o enrabiar-nos, mentre
en altre moment no ens permetem somriure. O ens sentim culpables de tot i més. Fluïm
quan canviem certes actituds nostres, que sense ser fàcil, tampoc és
impossible. Fluïm quan augmentem la
nostra autoestima que no té rés a veure amb prepotència. Fluïm quan sabem com canalitzar saludablement
les nostres emocions. Fluïm quan ens
permetem passar d’uns estats d’ànim a altres. Fluïm quan ara plorem com a
criatures i sentim por o ràbia, i al cap d’unes hores actuem amb serenor
responsabilitat i valentia. Fluïm quan triem algú amb qui comentar allò que ens
passa. Fluïm quan ens deixem ajuda. Fluïm quan guanyem
per exemple en humilitat, paciència, solidaritat. Fluïm quan retrobem el sentit
de la nostra vida…
Ah! I una recomanació tot
això tant edificant del guanyar a partir d’una pèrdua, no ho hem de dir a una
persona que acaba de patir una gran pèrdua si no volem perdre la relació amb
ella, i valgui la redundància. Cal deixar passar un temps prudencial en què la
ferida ja no estigui tant sagnant. Entre tant, podem fer-li costat de moltes
maneres.
Recordem la proposta. Per
extraure’n guanys de les pèrdues, hem de triar actituds -és a dir
prendre decissions- que ens permetin aprendre de l’experiència. Això és guanyar
quan perdem. I com és obvi no buscarem el dolor per tal de crèixer com a
persones. Ara be, ja que a la vida les pèrdues sovintejen, en lloc
d’estancar-nos en el malestar, més val estar oberts a cicatritzar ferides i
adquirir aprenentatges i, per tant, guanyar.
Recordem també que darrera
qualsevol sofriment hi ha ferides mal cicatritzades i que, en definitiva, tota
crisi pot ser una oportunitat de canvi positiu.
Com ja sabem, fàcil no ho és.
Impossible tampoc.
Maria Antònia Plaxats
-Publicat
a Revista RÀPITA, Setembre 2018-
No hay comentarios:
Publicar un comentario